Escala de valors

El filòsof Karl Popper va establir que per a que una afirmació tingui caràcter científic ha de ser rebatible. Així per exemple, afirmacions com ara "Deu existeix", "Gibraltar espanyol", o "els immigrants ens envaeixen" no són científiques, ja que es basen en la fe i no hi ha cap esperança de convèncer a qui les diu de les fal·làcies en que cau. Allò que no ens va dir Popper és que la fe reconforta i la raó dona mals de cap i inseguretat.

Al País Valencià, després de tants anys de ser "governats" pels il·lustres lladres del partit innombrable, alguns benpensants han arribat a creure que el principal problema que tenim son els votants que, o bé no se'n adonen de la classe de pardals que ens prenen la camisa, o bé creuen que està bé que manen els més llestos (confonent-los amb els més lladres).

Una hipòtesi alternativa  podria ser que "la massa" vol sempre tranquil·litat, i que la seguretat amb que els corruptes diuen les seues mentires dona un relax que no s'aconsegueix escoltant les posicions raonades, però sempre més complexes i rebatibles, que poden proporcionar els ciutadans dotats 'interès per conèixer primer, i donar a conèixer després, la veritat.

La cerca de la tranquil·litat sembla ser natural en un món al que no hi ha res garantit i tot allò que estimem ho podem perdre en un moment. Les nostres àvies van viure una guerra i/o una postguerra, i ens han explicat que la política pot portar-mos a situacions a les que preferiríem no arribar. Tot això pot explicar la mala imatge que tenen conceptes com ara la anarquia o el caos. Però no serveix per a explicar com és que després de la mort del dictador i la famosa "transició" varem tenir ajuntaments i governs "socialistes", que semblaven un veritable gir a l'esquerra i una ruptura amb l'ordre de la dictadura (si eren o no el que semblaven, ja és un altre tema i no hi entrarem).

Potser la nostàlgia explicaria aquell "tornar als anys trenta". Com Marx va dir, l'historia sí es repeteix però la primera vegada en forma de tragèdia i la segona en forma de comèdia.En qualsevol cas, quan els ciutadans se'n cansaren de la comèdia, van votar als lladres de sempre, tot i estar molt clar el que anaven a fer. I han seguit votant-los, a despit de les creixents evidències de latrocini rampant.

Hi ha qui pensa que saber qui ens roba i com ho fa, per damunt de tot tenir la seguretat de que ens roba, proporciona una "increïble placidesa". El mecanismes de defensa de la fe i de justificació del vot han seguit dos línies: "els altres també robaven" (que no té en conte la magnitud del robament), i "tots els polítics són iguals" (que és un exemple clàssic d'afirmació inversemblant).

Els optimistes (en conec algun) pensen que alguna cosa està canviant. Que l'efecte continuat de les notícies de tribunals ja erosiona la voluntat de votar com sempre. Que la evidència de que si no hagueren robat tant no estaríem com estem està empipant als mateixos partidaris de la "increïble placidesa".

No m'agrada dur males notícies, o potser sí. Fa uns mesos, quan el tema dels sobres marrons que repartia el senyor Blesa apareixia a tots els mitjans, vaig traure el tema davant d'una persona que acabava de conèixer, i en principi era una víctima de la crisi-robamenta. ¿Penseu que estava enfadat? Em va dir que Blesa era el seu heroi, que ell volia ser com Blesa, ... i ho deia seriosament.

Tinc la impressió de que mentre predomine esta "escala de valors" en els nostres conciutadans no sortirem d'una ignomínia, si no és per a entrar en un altra.